|
|
per Jesús Lladó
Un palíndrom és una paraula o frase que es pot llegir tant d'esquerra a dreta com de dreta a esquerra, sense canviar el seu significat. En la vida quotidiana n'usem i en veiem freqüentment sense fer-ne el més mínim cas.
Per exemple, quan diem, o bé llegim, nen, cuc, Anna o Pep, estem pronunciant o veient palíndroms. AixÍ de simple. El que passa, però, és que la cosa no acaba aquí. Sovint els tocats de l'ala per aquestes qüestions afins a la ludolingüística no en tenim prou amb prendre consciència d'aquests mots curiosos, sinó que volem anar més enllà.
Ens dediquem, ni més ni menys, a confegir frases senceres que tinguin aquestes mateixes característiques. Vegem-ne alguns casos:
Té fe, de fet.
Si va per radar, rep avís.
Romà, et cal l'acte, amor.
Ara fer té et refarà.
I així podem anar fent
P e r ò t a m p o c n o e n t e n i m p r o u , a m b a i x ò . E n s d e d i q u e m a a l t r e s c o s e s c o m ara e s t u d i a r e l s e u ú s a l l l a r g d e l a h i s t ò r i a , l a s e v a p r e s è n c i a e n e l món de la creació literària i, en el meu cas, com a músic, també a relacionar els palíndroms amb la música.
Totes aquestes investigacions i troballes meves, van a petar, en forma d'articles, a la revista SEMAGAMES (coordinada per l'enigmista Ramon Giné), òrgan del CPI Club Palindròmic Internacional.
Un cop feta aquesta presentació prèvia, passem ja a la matèria d'aquesta pàgina: Els palíndroms musicals.
Es tracta de fragments musicals que, com en el cas dels palíndroms lingüístics, es poden llegir tant d'esquerra a dreta com a l'inrevés. En termes pròpiament musicals estaríem parlant del moviment retrògrad, "cancrizans", o de la simetria segons alguns. En el vast món de la música aquest recurs s'ha usat molt sovint.
No obstant, l'objectiu d'aquesta pàgina no és oferir un estudi profund i exhaustiu sobre el tema sinó mostrar alguns exemples de palíndroms musicals que he anat recopilant durant els anys que porto dedicant-me a aquesta especialitat.
Exposaré les peces per ordre cronològic.
Els cànons "cancrizans" de Samuel Scheidt
El cànon és una composició imitativa a dues o més veus, en la qual cadascuna de les parts repeteix a una distància i un espai de temps fixat, el mateix dibuix melòdic. Les regles fonamentals del gènere són l'exactitud de la imitació i la seva continuïtat. Un dels cànons més antics que es coneix és un cant anglès sobre el text "Summer is icumen" del manuscrit Harleain 978 del British Museum, escrit el segle XIII, i atribuït a un monjo de l'abadia de Reading anomenat John of Fornsete.
Els compositors barrocs es van divertir escrivint tota mena de varietats de cànons, com el cànon simple, el cànon ad infinitum, o perpetu, el cànon per augmentacions o per disminucions, el reversible, el polimorf, l'enigmàtic, etc.
El casos que ens ocupen són el tipus de cànon "cancrizans", o cranc, en els quals la segona veu imita la primera a la inversa. Per això entre n e n l a c a t e g o r i a d e p a lí n d r o m s m u s i c a l s . É s a d i r , a l m a t e i x t e m p s q u e c o m e n ç a l a p r i m e r a v e u , l a s e g o n a s'i n i c i a a m b e l f i n a l d e l a f r a s e .
L ' e q u i v a l e n t a m b p a r a u l e s s e r i a :
Primera veu: Ara fer té
Segona veu: et refarà
L ' h a b i l i t a t d e l c o m p o s i t o r , p e r ò , r a u e n fer això mateix amb notes i que soni bé.
Per acabar-ho de reblar, en aquests dos cànons hi ha una tercera veu formada per un hexacord (sis notes) palindròmic.
L'autor d'aquestes petites peces, Samuel Scheidt (Halle de Saale, 1587-1654), va ser compositor i un dels principals mestres d'orgue a l'Alemanya del s.XVII. Els seus motets i cants espirituals són, juntament amb els de Schutz i Schein, dels més notables de l'època. La major part de la seva obra està escrita per a orgue o clavicèmbal. "Tabulatura nova", considerada la seva obra mestra, conté psalms, motets, corals variats, fugues, etc.
Bach i la Palindromúsica
Seguim amb els cànons palindròmics, tipus "cancrizans" com els de Scheidt, però en aquesta ocasió ens trobem davant de l'enginy d'un dels més grans compositors de la història, J. S. Bach (1685-1750). Els jocs enigmístics eren el pa de cada dia en la música del barroc, i Bach n'era un mestre indiscutible. En un cànon de l'"Ofrena Musical" la segona veu (violino II) repeteix idènticament les notes de la primera veu (violino I) a la inversa. L'"Ofrena" és una obra que consta de 13 peces entre les quals hi ha diversos exemples de recursos enigmístics. No obstant, la peculiaritat de l'obra no s'acaba aquí. La història del seu origen també és força curiosa.
Un dels fills de Bach, Carl Philip Emanuel, que va heretar la dèria compositiva del pare, estava al servei del rei Frederic el Gran de Prússia. Frederic, era músic aficionat, tocava la flauta i fins i tot va compondre. En el seu palau s'hi oferien concerts de música de cambra a diari. Doncs bé, el fill Bach es va entestar en què el seu pare visités el rei músic, i després d'insistir-hi molt el vell Bach hi accedí. Va viatjar a Postdam, la seu reial, i va conèixer el rei. Aquest va demanar a Bach que provés tots els pianofortes que tenia en diverses cambres del palau i Bach li va demanar al rei un tema per a desenvolupar una fuga (composició musical basada en la imitació de les diverses veus) al moment. I aquí tenim l'origen del tema del qual posteriorment va sorgir la famosa Ofrena Musical.
Evidentment, Bach va dedicar l'obra a Sa Majestat. Però ho va fer usant un altre dels recursos habituals de l'època: l'acròstic.
Vegem-ne la dedicatòria:
"Regis Jussu Cantio Et Reliqua Canonica Arte Resoluta"
Si agafem totes les inicials tenim: R J(I) C E R C A R
"Ricercar" era una forma musical predecessora de la fuga, de tipus imitatiu, com el cànon.
Bach no en tenia prou amb jugar amb la música. També ho feia amb les paraules!
Duets bifronts: els violinistes capiculats
Per introduir les dues següents peces musicals cal fer una explicació prèvia sobre els mots anomenats bifronts. La peculiaritat d'aquests mots rau en el fet que, com el seu nom indica, tenen dos fronts diferents de lectura. És a dir, contràriament als palíndroms, llegits des de l'esquerra volen dir una cosa i llegits des de la dreta en volen dir una altra. Vegem-ne alguns exemples:
adob boda
cita àtic
afer refà
oren Neró
amic cima
íber rebi
àpat tapa
mena anem
Ara bé, fixeu-vos que si agafem alguna d'aquestes parelles com a unitat, forma una frase, i alhora un palíndrom. Per exemple: 'cita àtic'. També es veu fàcilment que només afegint alguns elements, com ara articles o preposicions, a les altres parelles, surten frases que són construccions palindròmiques perfectes. (Òbviament, no s'han de tenir en compte els accents i els signes de puntuació; només compten les lletres, ja que, altrament, les possiblitats de joc, en català, serien extremadament limitades).
Procedim:
Adob a la boda.
Amic, a la cima.
Anem i mena.
Cita-la a l'àtic.
Oren a Neró.
Rebi l'íber.
Refà l'afer.
Tapa l'àpat.
També podem fer frases només a base de combinar bifronts, ja que dins d'aquesta categoria hi tenim tots aquells elements gramaticals necessaris com noms comuns, noms propis, verbs, articles, etc.
Eres seré.
Serem meres.
Sóc un nu cos.
Lluc llur rull cull.
Omet ous! Suo, temo.
Per ser, res rep.
Senén, serem meres nenes.
Tapar un nu rapat.
Amor, sé on no és Roma.
Ramir no sap pas on rimar.
Finalment, una altra possibilitat és la de barrejar bifronts i palíndroms. En els següents exemples veurem una sèrie de construccions de bifronts amb un palíndrom central:
Un nen nu.
Un cec nu.
Soroll rar: lloros.
Cull allà, Lluc.
Anàs, tapat sana.
Pas tallat, sap?
Ivó, coc oví.
Llevin tot nivell.
Neró, ara oren.
Neus, allà suen.
Per ara rep.
Per ser nen res rep.
Àvid, Anàs, ama sana diva.
Atén un nen nu, néta.
Un cop vist en què consisteix un mot bifront, anem a veure el seu equivalent musical. En primer lloc, ens trobem amb una peça ben curiosa del violinista i compositor italià Mestrino. Es tracta d'una melodia que té dos fronts, com els mots bifronts. Si s'interpreta des del principi sona d'una manera i si s'interpreta des del final sona diferent. Fins aquí és del tot normal. Però resulta que, si la interpreten dos violinistes alhora, l'un començant pel principi i l'altre pel final, es produeix un efecte sonor harmònic i perfectament correcte. La veu que comença des del final, en aquest cas, imita l'altra veu en l'aspecte rítmic, però en l'intervàlic ha de ser diferent per tal de respectar la tonalitat.
Així doncs, entra en la categoria de palíndrom musical perquè tant si es comença a interpretar per dalt com per baix, òbviament a duo, sona igual. Una altra curiositat de la peça és que, per a interpretar-la, es pot posar la partitura damunt d'una taula i mentre el primer violí toca des d'un costat, el segon ho fa des del costat oposat.
Nicola Mestrino va ser un violinista i compositor italià que va néixer a Milà el 1748 i va morir a París el 1789. Malgrat no haver passat a la posteritat, a la seva època fou molt ben considerat. Era un bon violinista improvisador i va compondre principalment obres per a aquest instrument (sonates, concerts, obres didàctiques, etc.). Cal remarcar que el 1780 va entrar al servei del príncep Esterhazy i va formar part de la seva orquestra, sota la batuta de Haydn. Posteriorment va esdevenir músic de cambra del comte Erd dy, a Pressburg (Bratislava), i finalment va desenvolupar la seva carrera a París.
L'altre exemple de duet bifront és l'atribuït a W.A. Mozart. És de característiques similars però diferent. La veu que comença pel final, està a l'octava baixa de l'altra i que la imitació rítmica no és exacta, ja que quan la primera veu té pauses la segona fa uns acords que omplen aquestes pauses. Musicalment parlant, l'obra atribuïda a Mozart és millor que la de Mestrino. Juga amb més elements, resulta més variada i sona més divertida. En aquest cas, també es pot posar partitura damunt d'una taula i tocar un intèrpret enfront de l'altre.
Quant a Mozart, què podem dir que no se sàpiga. Considerat un dels més grans compositors de la història i admirat per la seva precocitat i genialitat, també va tractar els aspectes enigmístics i lúdics en la seva obra, com en els cànons per a cor.
Tobia Gorrio i els palíndroms
El nom que s'amaga en aquestes dues paraules, Tobia Gorrio, és el d'Arrigo Boito. Sota aquest anagrama va signar ell mateix el llibret de l'òpera "La Gioconda" de Ponchielli.
Arrigo Boito (Pàdua 1842 - Milà 1918), va ser poeta, editor, novel.lista, assagista, llibretista i compositor. Fill d'un pintor italià i d'una comtessa polonesa, després d'estudiar música al Conservatori de Milà, va viatjar per diversos països europeus on va conèixer les reformes teatrals realitzades per Wagner. Després es va posar a compondre òperes: "Nerone" i "Amleto" (Hamlet). La composició de "Nerone" el va tenir capficat durant tota la seva vida. No en va estar mai content i no la va acabar. Posteriorment Toscanini, el director italo-americà, en va produir una representació però rarament es fa ja que requereix un muntatge enorme. La seva obsessió per "Nerone", li va produir uns problemes psicològics tan grans que va acabar els seus dies sense poder escriure res.
L'òpera de Boito de més èxit i que ha passat a la posteritat és "Mefistofele". No obstant, el camp en què va sobresortir més va ser el de llibretista. Va treballar per a compositors tan importants com Verdi i Ponchielli. El palíndrom musical de Boito fou escrit per a piano i sona força bé. Ara ja no parlem de bifronts sinó d'un autèntic palíndrom, que es pot llegir i interpretar tant de dalt a baix com de baix a dalt. Boito va ser aficionat als jocs de paraules i a les barrabassades lingüístiques. N'exposaré un parell d'exemples:
El primer és una anècdota amb una dama anomenada Eleanora Duse a la qual va enviar un anell acompanyat d'una targeta. La targeta contenia aquestes dues frases palindròmiques:
È fedel, non lede fe
e Madonn'annoda a me
L'altra es troba en la seva obra ¨"Re Orso". Un frare recita la següent frase inintel.ligible:
maüt maidrociresím mangàm mudnüces, suéd iém eréresim
i resulta que és el "Miserere" pronunciat a l'inrevès, és a dir:
miserere mei Deus, secundum magnam misericordiam tuam
"Ludus Tonalis" de Paul Hindemith
Al segle XX també s'usa amb freqüència el recurs de la música per moviment retrògrad. Són nombrosos els casos de frases, cèl.lules o petits fragments palindròmics que fan servir els compositors en les seves obres. Això també ha afectat les estructures. Allò que en diem les estructures simètriques.
N'hi ha exemples a Bartók (el quart "Quartet de Corda" i a la "Música per a Corda, Percussió i Celesta"), a Dallapicolla (el "Quaderno di Annalibera"), a Webern ("Variacions per a Piano op. 27"), a Stravinsky ("Petroushka"), Shoenberg (cànon cancrizans del seu "Pierrot Lunaire"), etc...
L'exemple que he triat per a aquest article és l'impressionant "Ludus Tonalis" per a piano del compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963). La traducció completa del títol és 'Joc tonal. Exercicis contrapuntístics tonals i de tècnica pianística', cosa que implícitament dóna a entendre que té dues intencions: una de caràcter estètico-formal i una altra de caràcter didàctic.
L'obra consta de dotze fugues (peces de tipus imitatiu, com els cànons, però més complexes i llargues, normalment) i onze interludis. Tot plegat va precedit per un "Praeludium" i s'acaba amb un "Postludium" que no és altra cosa que el "Praeludium" en moviment retrògrad. Per tant, el "Praeludium" i el "Postludium" constitueixen una unitat palindròmica.
Aquest exemple és molt més llarg que tots els anteriors. Per la seva estructura formal ens adonem que està inspirada en "El clave ben temperat" de J. S. Bach. "Ludus Tonalis" vol representar un document de continuïtat de la tradició europea i, alhora, l'eixamplament de l'àmbit harmònic, un acte de fe en la "semàntica" del llenguatge tonal considerat com una conseqüència natural del fenòmen dels "sons harmònics".
El testimoni que aquesta important obra ens ofereix, dóna una reconstitució del llenguatge en un equilibri clàssic de "tornar a pensar en Bach". Segons la "Guida all'ascolto della musica contemporania" de Gentilucci l'interval de quarta se superposa als centres tonals tradicionals, dilata l'espai harmònic i es converteix en la base d'un sistema amb fonament híbrid, de transició, extraordinàriament personal, tancat en una arcaïtzant configuració.
Paul Hindemith, compositor i intèrpret de viola alemany, és un dels més importants del s. XX. Va crear el contrapunt inharmònic en el que la norma combinatòria tradicional es barreja amb un règim desvinculat de la tonalitat. També va ser un teòric notable. Té una obra vastíssima que comprén tota mena de gèneres des de l'òpera ("Maties el pintor" i "Cardillac"), fins a ballets ("Nobilissima visione"), música simfònica, música de cambra i obres per a gairebé tots els instruments de l'orquestra.
"Tres palíndroms per a cor" de Llorenç Balsach
Finalment, heus aquÍ una autèntica novetat en el món dels palíndroms. No es tracta, com fins ara, de música que es pot llegir tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta, sinó de tres palíndroms lingüístics musicats. El descobriment d'aquestes tres peces constitueix una absoluta primícia i, no cal dir-ho, m'ha causat una gran satisfacció.
A més, els palíndroms són del desaparegut i prolífic palindromista català Carles Mani, autor d'unes quatre mil frases palindròmiques.
Vaig fer la troballa per pura casualitat, tot mirant un catàleg de partitures de l'editorial catalana "La mà de Guido". Com podreu suposar, després de veure amb gran sorpresa el títol "Tres palÌndroms per a cor" no vaig trigar gaire a adquirir la partitura per tal de veure de què es tractava.
Els tres palíndroms musicats de Carles Mani són:
I. Argentina, la lluna anul.la la nit negra.
II. Ara Sara ven pots STOP Isaura - la nora ase - va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP nevarà. Sara.
III. Ara l'ovni, ruta a Turín, volarà.
Cadascun d'ells constitueix una petita peça per a cor a quatre veus i porten per títol "Argentina", "Telegrama" i "Ovni", repectivament. Podreu veure en la vostra pantalla la partitura que conté la primera de les tres peces, titulada "Argentina". Reproduccions de les partitures de la peça en dues parts: Primera part de la partitura (23 k) i Segona part de la partitura (23 k).També us les podeu imprimir.
L'autor de tan genial pensada és Llorenç Balsach. Balsach és un dels compositors catalans actuals de més anomenada. La seva obra ha esta interpretada en bona part dels països europeus aixÍ com a Estats Units, Mèxic, Cuba, Austràlia, Rússia i Ucraïna. Fou convidat a donar a conèixer una obra seva a "La Fenice" de Venècia en un concert dedicat a cinc compositors joves europeus.
Ha rebut encàrrecs de Ràdio Baden-Baden, l'Associació Catalana de Compositors, Radio Nacional d'Espanya, el Ministeri de Cultura, l'Ajuntament de Barcelona o l'Orquestra Simfònica del Vallès. Ha fet bandes sonores i música per a teatre, ballet, etc.
Ha estat un dels pioners en la investigació musical i musicològica amb ordinadors, realitzant programes d'anàlisi harmònica, notació musical, alguns dels quals són utilitzats a nivell internacional.
El conjunt de la seva obra és força extens i té una predilecció pels títols poc convencionals: Escarabat-piano; Peça gomosa; Variacions per a 20 dits; Gran Copa Especial; Música Vironera; HigiènicaEstomaca'l i Marxa; Paralàlia de paraules; Olis d'olímpia; Poema promiscu; Oh! Els bons dies, etc...
Fins ara vint-i-tres obres seves ha estat enregistrades en diferents discos, entre ells tres de monogràfics.
Jesús Lladó. Juliol 98
